Gabriel Rufián

Vivienda es el temazo, ¿no? Hay tres temas en esta campaña, hay tres. Hay tres temas en la vida de la gente, tres. Vivienda, vivienda y vivienda. Lo demás está muy bien, ¿eh? Pero ¿de qué sirve si no tienes un techo? Yo solamente creo que hay dos posibilidades en este debate. Yo lo hice así en el Congreso de los Diputados, me dieron por todos lados, lo vuelvo a repetir.

Esta es una vía, que es una familia, una casa. Tener estas llaves en el bolsillo dan muchísima seguridad a mucha gente. Te llames como te llames, hables como hables, tengas la bandera que tengas en el balcón, sea lo que quieras ser. Esto da mucha seguridad. Pero hay mucha gente que prefiere esto. Que quita esto a cambio de esto. Y tienen nombres y apellidos. Se llaman PP, se llaman Vox, se llaman Junts, sí, Junts. Y también, a veces, si no somos capaces de doblarles el brazo, también son el PSOE.

Porque nadie se equivoque. Si aquí Podemos, Bildu, Esquerra Republicana de Cataluña, Compromís y el BNG no nos cuadramos desde hace seis años. Semana a semana el vicepresidente del gobierno sería un tal Albert Rivera. ¿Nos acordamos de esto o no nos acordamos? Sí, nos acordamos, ¿no? La primera ha respondido ya. Una persona, una casa, una familia, una casa. A mí eso me gusta. Y lo de expropiar a los fondos buitre... Me gusta también.

El otro día en Catalunya Ràdio me comparaban con Milei por sacarle a Junts 50 pavos. Y eso era como la motosierra de Milei. Catalunya Ràdio. Sí, sí, en Catalunya Ràdio. A Catalunya Ràdio me comparaban con Milei por traer un billete de 50 pavos a Junts. ¿Por qué vais a traer un billete de 50 pavos a Junts? Ja ho dic jo perquè pràcticament ningú més ho diu. Perquè hi ha diputats, diputats de Junts, que tenen empreses immobiliàries. Que tenen empreses immobiliàries. Que gestionen vivendes. I quan tu votes de forma autolesiva, quan un partit vota de forma autolesiva, perquè segons les enquestes és autolesiu, putejar la gent amb la vivenda, i tu continues fent, i tens empreses immobiliàries declarades, que tampoc és un periodisme d'investigació molt profund, són 30 segons. Entra a la web del Congreso. Doncs la pregunta és, qui paga aquí? ¿Quién paga aquí? Y si a mí eso me supone que a segons quin mitjà de comunicació em donin, pues oye, bienvenido sea que me llamo Rufián, ¿no?

Tengo que explicar algo. Hace unos meses Irene y yo quedamos y hablamos ya un poco de esto y evidentemente, bueno... pues bueno, dependía de los partidos, ella manda mucho en el suyo, yo en el, ejem, y bueno, la cuestión es que hablamos un poco de esto, de que sería bueno, de que sería bueno este tipo de colaboraciones, de espacios comunes, de optimización electoral, porque esto no iba... De someterse al PSOE, entrando en el PSOE. Esto iba de someter al PSOE desde su izquierda. Simplificando, optimizando la oferta electoral. Ya hablamos un poco de esto. Y yo le empezaba, estábamos cenando y empezaba, bueno Irene, porque claro, esto que viene va a ser muy duro. Y a mí me miraba como diciendo... ¿Pero qué me estás contando? Ya lo sé. Y yo, no, va a ser muy duro y tal. Y entonces a mí me gustaría que tú y yo alcanzáramos algún tipo de espacio común, que pudiéramos hacer cosas juntos. Y de repente deja de comer, deja de cenar y me dice, ah, sí, ah, vale, pero... Tú sabes que te van a dar, ¿no? Y yo, jaja, sí, bueno, a mí siempre me dan. O sea, soy indepe, charnego, de Esquerra, trabajo en Madrid, rufián, bueno, en fin. Soy zurdo incluso. A mí siempre me dan. Me dicen, no, no, se puso [serio?] y me dicen, no, no, te van a dar, ¿eh? Te van a dar mucho, ¿eh? Y yo, bueno, bueno. No, no, es que vas a dejar de ser el niño del cumpleaños. Te van a dar como a nosotros nos dan. Y yo me fui al hotel pensando, qué exagerada. Y me han dado. Y me han dado. Y lo que me queda, ¿eh? Y lo que me queda. Nunca fue tan caro quedarte en tu casa. En fin.

Tinc dubtes de com començar. Començaré recordant, perquè jo crec que és bo recordar. Hi ha molta gent a Catalunya, hi ha molta gent dins de l'independentisme, hi ha molta gent fins i tot dins d'Esquerra Republicana, que diu allò de... Això de les esquerres espanyoles... Això del feixisme espanyol, això no és cosa nostra. Nosaltres a lo nostre. No, com si Orriols no existís, no siguéssim feixistes amb Estelada. No, nosaltres a lo nostre. La frase més màgica i absurda que he sentit aquest temps, a la propera al front d'Aragó aniràs tu. Com si hi hagués una frontera màgica a Fraga, com si, per exemple, el ministre de Deportes, Fernando Llorente, el ministre de Cultura, Bertín Osborne, el presentador del telediari, Iker Jiménez, ministra de Vivienda, Isabel Díaz Ayuso. A mí no me hace gracia, ¿eh? Porque es muy posible. Ministra de Defensa, Ana Vázquez, la del spray, pero seguramente sería Netanyahu, de facto. Ministro del Interior, Abascal, de facto, Trump. Presidente, Feijóo. Resultat, 210 diputats. Canvis constitucionals. Privatitzar, carregar-se el sistema de pensions, el sistema de sanitat pública, el sistema d'educació pública, ilegalitzacions, tornar al talego.

Algú creu que hi ha una mena de màgia? que convierte a Cataluña, incluso a Euskadi, incluso a Galicia, porque votan diferente en indemnes de esta rabia fascista. ¿Alguien se lo cree de verdad? ¿Pero qué clase de magia vendéis? ¿Qué clase de magia vendéis? Doncs hi ha una gent que diu que això nostre... No va a això. Cal recordar. I jo recordo un discurs que va dir algú que segur us sona. Camaradas, os habla vuestro hermano. El fascismo está a las puertas de esta ciudad y vosotros la estáis defendiendo. Los hijos del pueblo saben que tienen las armas para vencer, para ganar esta guerra. Mi corazón está con vosotros y lo vierto sobre vuestros corazones. Camaradas, Cataluña os ama. Lluís Companys. 1936. Però és que forma part de la nostra història, forma part de la nostra sang, del nostre ADN. Què és això de dir que què m'has de...

Però també hi ha gent dins de l'independentisme, dins de Catalunya, dins del nostre partit fins i tot, que diu allò de no, el bo era Macià. L'altre era massa esquerranós. Va ser fins i tot ministre, espanyol. Macià va ser militar espanyol, però bueno, és igual. La qüestió, el bo era Macià. Ni esquerres, ni dretes, catalanista, patriota. Anem a recordar també a Macià. Les idees d'esquerres només poden ser representats per partits d'esquerres. Repeteixo, els ideals d'esquerres només poden ser representats pel partit d'esquerres. I no hi ha partit més real que el nostre. I encara que les dretes catalanes, repeteixo, i encara que les dretes catalanes... es mofin dels nostres anhels de justícia i diguin que ells també els senten, la veritat és que no ho han demostrat mai. Francesc Macià, 1932, però quina màgia veieu?

Quina irresponsabilitat és no involucrar-se? I també hi ha gent... Dins de Catalunya, dins de l'independentisme, a més enllà, fins i tot dins del nostre partit que ve a dir de... Però això de Podemos, però què és això de Podemos? Són espanyols, nosaltres. Com si no hi hagués votants catalans de Podemos. Com si no hi hagués votants que no comparteixen, per exemple, els nostres símbols. Que no s'emocionen amb la nostra bandera, amb el nostre himne. No hi ha una manera correcta de ser català. No hi ha una manera correcta de ser català. Si comparteixes valors com la llibertat, la justícia social, la democràcia, l'empatia amb l'altre, ets dels nostres. Et diguis com et diguis, perquè al front som nosaltres.

Doncs hi ha gent que diu que això de Podemos que d'on anem? No me'n recordo una altra vegada. Tenéis que pasar de la cultura de la petición y de la resistencia a la cultura de gobierno y de exigencia. Exigir y gobernar. Aguantar, aguantar y aguantar, sí. Aguantaremos hasta lo imposible. Pero también es prioritario, es primordial encontrar espacios de colaboración comunes para someter al PSOE y no para estar sometidos al PSOE. Aquí hay gente con la que quiero caminar. Julio Anguita, 2016, mitin de Podemos en Córdoba. Si lo dice Julio, ¿yo quién soy para no hacer lo mismo? Hi ha un, gràcies.

Aleshores, jo crec que la Irene ho ha clavat, crec que la vivenda és primordial, evidentment nosaltres som moltes coses, moltes coses. També ho deia Federica Montseny. Però ara som principalment antifeixistes perquè coneixem el feixisme. I la vivenda és primordial. Només donaré tres o quatre dades. Si feu ara mateix una recerca a, jo què sé, per exemple, Idealista, que patrocina directament a segons quins partits, o a segons quins diputats, si fas una recerca idealista i busques pis a Barcelona, et sortiran de mitjana 5.000 pisos a Barcelona. No està malament. Si tornes a fer la recerca i poses una criba que, per exemple, digui dos habitacions, 60 metres, 1.000 pavos, sabeu quants queden de mitjana? 60. 5.040. Són pisos turístics. Aquesta és la situació.

Ho dic perquè està molt bé. Ara el PSOE parla de vivenda. I sí que és cert que PP, Vox i Junts s'han carregat els últims decrets. Però, monstro... Gobiernes fa 6 anys, eh? Quedes molt guapo com Broncano. Però ha pogut fer moltes coses, eh? Per exemple, inspeccions a pisos turístics. El 95%, 95% dels pisos turístics són il·legals. Us imagineu que, jo què sé, un dret com l'aigua? Com el pa? fos el 95% il·legal, quin escàndol hi hauria? Les inspeccions del PSOE a les seves comunitats, saps quines han estat? De 500.000 pisos turístics que n'hi ha de mitjana en aquest país. 500. Inspeccions. 500. També ha pogut fer moltes altres coses.

Més dades. El 45% dels inquilins de lloguer són pobres. Segurament ho sabeu perfectament. El 45%. Perquè paga la meitat del que guanyen. En el seu pis. En el pitjor dels casos, la seva habitació. El 60% dels pisos de les vivendes que s'han comprat han estat a tocateja. Tocateja. Només el 14% eren per viure. Si una barra de pa hagués pujat com ha pujat la vivenda els últims 5 anys, una barra de pa costaria avui 13 pavos, 13 euros. Què faríeu? Si el pan costara 13 euros la barra, algú dubtaria que hi hagués d'intervenir el mercat de la vivenda? Algú dubtaria que hauria d'intervenir el mercat del pa? Algú dubta?

Construir més, sí, està bé. Construir més, està bé, és el que s'ha fet des del 80. Per què serveix construir més? Perquè qui acumula, acumuli més. Si tu no frenes, si tu no prohibeixes l'acumulador, de què serveix construir més? I també hi ha gent que diu, no, millors trens. Ah, aleshores, les ciutats pels rics, no? I la gent als pobles, que és més baratito. Perquè ell no té dret a veure la meva ciutat. Per què no? L'única solució, i ens comprometem des d'aquí, però necessitem la força real per fer-ho, és que la primera llei d'un govern realment progressista amb Esquerra Republicana i Podemos... realment sotmeten al PSOE una família, una casa. I prohibir la especulació. Si et vols fer ric, et compres quadres, et compres cromos o et compres vi. Però no em jodes amb la vivenda.

Hi ha també... M'estic fent pesat, potser? Sí, una mica? Ja acabo, eh? Hi ha també molta gent... És que jo tenia ganes, es nota, no? Tenia ganes... Tinc... Aleshores, hi ha molta gent també que diu que allò de negociar, això de negociar, nosaltres també és el nostre. Negociar, de fet... També per errors nostres, desgràcia de govern, autocrítica, total, sempre. Però fa 3-4 anys, fa 3-4 anys, nosaltres vam patir molt un eslògan miserable que molta gent va comprar i que nosaltres no vam ser capaços, per falta de caràcter, contrarrestar. A canvi de res.

I això ho deia gent, ho deia gent que havia estat dormint a una cel·la durant quatre anys, durant quatre anys, de forma injusta i miserable. Però el dia següent de sortir, gràcies a la força negociadora d'Esquerra Republicana, Perquè va ser, sí, va ser Esquerra Republicana. El dia següent de sortir de la seva cel·la anaven dient al mitjà de comunicació que és que Esquerra Republicana érem uns venuts i a canvi de res. Però quina mena de misèria humana és aquesta? Que tu et plantes a un plató, que per primera vegada dorms a casa teva després de quatre anys al talego, repeteixo, de forma injusta i miserable, i tu et plantes a un mitjà de comunicació i dius que som uns venuts. Però quina mena de misèria moral és aquesta? Vergonya nacional! Va ser una vergonya nacional!

I ara us diré, ara us diré, a canvi de què, vota la dreta catalana, anomenada Junts. Junts fa discursos en un català perfecte, no macarrònic com el meu. Estic molt orgullós, molt orgullós. Però fan discursos en un català perfecte. Els mitjans de comunicació no calculen el percentatge de català que parlen perquè sempre parlen català. I parlar català és important. El català és la llengua del meu país. És l'idioma que jo he escollit per parlar amb els meus fills. I ha de ser la llengua, de fet, l'única llengua oficial al nostre país, sota el meu punt de vista. Però de què serveix parlar un català perfecte? Treure una estelada a una bandera d'Espanya, a una roda de premsa, i treure l'estelada molt forta, si després votes... 44 vegades amb PP i amb Vox contra la classe treballadora de Catalunya. De què serveix? Jo pregunto, de què serveix? De què serveix parlar un català perfecte si votes en contra de l'escut social que anava a prorrogar les pensions i les ajudes de milions de persones? De què serveix si votes en contra de tots els decrets de vivenda? Per què et paguen? De què serveix? A canvi de res?

I el PSOE. El PSOE... Este PSOE, este PSOE, y lo digo abiertamente, es... Una criatura nostra. És una criatura de compromís, del BNG, de Bildu, de Podemos, d'Esquerra Republicana, de formacions polítiques, sobretot les sobiranistes, que potser no estàvem cridats a fer-ho.

Pero que hemos demostrado un patriotismo muchísimo más grande que de aquellos que tienen aquí una pulserita, también algunos una pulserita con la estelada. Y yo quiero, lo digo abiertamente, yo quiero un gobierno del PSOE sometido a estas fuerzas políticas, porque es mentira que el PP y el PSOE sean lo mismo, siempre y cuando seas capaz de coger al PSOE de la solapa y decir... Aquí es legisla per a la gent. Jo no vull governar Espanya, però sí vull que es governi bé Espanya. I això va en aquestes eleccions.

En aquestes eleccions a Catalunya us puc assegurar i ja sé que tothom ho diu, tothom ho dirà, però aquestes eleccions van d'Esquerra Republicana o del PSC. I jo crec humilment que el PSC no mereix el premi de l'anomenat vot útil. Nosaltres hem estat els més antifeixistes, els més útils durant tot aquest any. Jo demano una mica més de força. Si tenim més força, ho farem. Ho farem.

Acabo amb un missatge que jo crec que és important. A mi molta gent del meu partit em diu no parlis d'Orriols, que la fas gran. Que la fas gran, ja, tant de bo, però és que ja és molt gran. Ja és molt gran. És tan gran que, malauradament, per vergonya nacional, treurà un immens resultat. Per què? Perquè hi ha molta gent que pateix molt amb l'odi desenfocat. No hi ha res pitjor que ser pobre, que és culpabilitzar algú més pobre que tu de lo pobre que ets. I això és lo que fa Orriols.

Jo, em costi lo que em costi, perquè em crec que és la meva obligació, perquè, repeteixo, sí, jo soc independentista, soc feminista, soc ecologista, soc socialista, soc progressista, però principalment soc antifeixista. I jo a la Sílvia Orriols el que li dic és que ni és valenta ni és patriota, perquè tu no pots ser patriota odiant la meitat de la teva pàtria. I no hi ha dret que gent com Abascal i Orriols, que per cert podrien anar per Marràqueix sense cridar atenció, perquè aquí de pureza no n'hi ha, la pureza per a l'aceite d'oliva, no hi ha dret, no hi ha dret que tu diguis que ets patriota odiant la meitat de la teva pàtria.

I tampoc som valents. La Sílvia Orriols no és valenta. No és valenta. El dia que es fiqui, com diu la Irene, amb els de dalt, jo em creuré que és valenta. Però mentre es fiqui amb un noi que arriba als baixos d'un camió, a mi em sembla simplement que és una covarda miserable, igual que Abascal.

I acabo. Jo, en aquesta campanya, en aquesta campanya que potser... Es la última. En esta campaña yo solo prometo dos cosas. Son dos defectos en política. No deberían ser, pero son dos defectos en política. La primera es que yo no hablaré sin decir nada. Creo que se ha notado. Yo no sé hablar sin decir nada. Y dos, yo trataré a la gente como el que son, como el que sois, adultos. Así que seremos terriblemente frontales con todo lo que comporta.

Hay una película que a mí me encanta y últimamente me acuerdo mucho de ella. ¿Gattaca? ¿Gattaca la habéis visto? Es cojonuda. Gattaca, bueno, pues una sociedad distópica en la que hay perfectos e imperfectos, gente llamada a hacer cosas maravillosas, a quizá estar aquí. Y gente no llamada. Gente imperfecta. Gente como vosotros. Es que no hay nada noticiable en que alguien como nosotros estemos donde estamos. No hay nada noticiable. Somos gente normal que hemos tenido golpes de suerte o que hemos tenido la responsabilidad de asumir una responsabilidad histórica y social que nos enorgullece.

Pero en Gattaca explicaban esto y al final hay una escena en la que, como sabéis, dos hermanos, el perfecto y el imperfecto, acaban compitiendo como hacían de pequeños en el que siempre ganaba el perfecto, el que estaba creado para ganar. Y cuando son adultos, vuelven a hacer lo mismo que es nadar hasta una boya. Y en ese momento, por primera vez, el imperfecto que se lo ha currado, que ha mentido, que ha sorteado mil obstáculos hasta llegar donde nadie creía que iba a llegar, llega primero a la boya. Hasta el punto que tiene que volver para salvar a su hermano llamado a hacer grandes cosas. Y el hermano, cuando le salva y llega a la arena, le pregunta, ¿cómo lo has hecho? ¿Cómo has llegado hasta aquí? Y él contesta, porque nunca me guardé nada. No pienso en la vuelta.

Y yo es que no soy tan listo. O sea, yo no pienso jamás en la vuelta. Lo único que os puedo asegurar es que lo voy a dar, es que lo vamos a dar absolutamente todo, cueste lo que cueste, dentro y fuera. Muchas gracias.