Andrea Ros

Hola! Bon dia a tothom. Benvingudes a totes i tots a aquesta conversa amb el Gabriel Rufián i la Irene Montero. És un plaer per mi estar aquí presentant avui aquest espai. Jo sóc l'Andrea Ros, sóc actriu i sóc divulgadora perinatal. Això el que significa és que em dedico a escoltar a les mares i a vetllar una mica pels drets i les necessitats bàsiques de les mares i els nadons. M'han convidat a presentar aquest acte i a poder compartir amb vosaltres uns minuts abans d'iniciar aquesta conversa.

I pensant en què compartir avui aquí amb vosaltres, pensava en el moment polític i social que ens està tocant viure, tan polaritzat, amb tanta falta d'escolta, i sovint em pregunto quina és la... aquest problema, com tornar a entendre'ns, com tornar a mirar-nos. I sempre me n'adono que la resposta sempre és la infància, sempre és anar al principi de tot. Deia Michel Odent, un obstetre francès molt important a qui li devem molts drets sexuals i reproductius, que per canviar el món havia de canviar la forma de néixer. La realitat és que en el nostre país naixem amb moltíssima violència, iniciem la vida amb moltíssima violència. I si volem canviar les coses hem d'anar a aquest lloc.

Quan a l'Alemanya nazi es va publicar un llibre que es deia La dona alemanya i el seu primer fill, que era un manual de criança que consistia en ensenyar a les mares com criar futurs nazis. Directament, aquest era l'objectiu del llibre. Es regalava a totes les dones embarassades perquè poguessin criar futurs nazis. Aquest llibre s'estructurava en tres pilars molt fonamentals. Un és negar les mostres d'afecte, l'altre és molta rigidesa en la higiene i l'alimentació i l'altre consistia en deixar els nadons plorant sols en una habitació tancada fins que s'adormissin, cosa per la qual el doctor Estivill encara es fa ric a dia d'avui, però això és un altre tema.

El que vull dir amb això és que el contrari del feixisme és la tendresa. I si volem un futur antifeixista necessitem un present tendre. I un present tendre passa per les cures més bàsiques, que no només són les veïnes, els amors, les mares i la família, sinó també és la petita infància. Si volem un futur antifeixista, necessitem començar a cuidar la infància. I això passa per cuidar les mares. Necessitem deixar de parir amb violència. En el nostre país, el 50% de les dones pateixen violència obstètrica mentre el col·legi de ginecòlegs segueix negant la seva existència. Necessitem polítiques de conciliació, necessitem posar les cures al centre i això comença per la infància. Gràcies per donar-me aquest espai per poder compartir això.

Ahora me toca donar-li pas a la Irene y me vais a permitir decir algo. Lo voy a decir en castellano porque quiero que no te pierdas nada. Cuando yo tenía 17 años estaba en una compañía de teatro en Madrid y preparábamos una función de teatro que acabó llamándose Artículo 47, era una función sobre la vivienda. Y nos fuimos a la PAH, a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca en Vallecas, a informarnos un poco de cuál era la situación, a conocer testimonios. Yo tenía 17 años, era 2011, con todo lo importante que fue para los movimientos sociales ese año, y ahí estaba Irene. Yo vi a Irene manejando el cotarro y pensé, yo quiero ser como ella.

Y hoy yo aquí quiero darte las gracias, Irene, por poner el cuerpo para que los demás aprendamos a hacer política. Porque es gracias a ti que yo sé qué hacer con mi furia. Entonces he estado muy enfadada contigo, ha habido cosas que no me han gustado y es a través de tu cuerpo que yo he podido aprender todo esto. Te doy las gracias, siento mucho que hayas tenido que ser este personaje, pero yo hoy te honro y te pido por favor que subas siempre detrás de ti, amiga.